Titel: Cultura grega moderna als Països catalan

Datum: 09.11.99

URL: http://www.uni-mainz.de/~lustig/texte/Catgrec.htm

Zeit: 21:09:55

Wolf Lustig (Mainz)

Viatges a Itaca 
Aproximacions catalanes a la Grècia moderna

Zusammenfassung auf deutsch


A la literatura catalana la Grècia antiga, i la moderna també, tenen una presència considerable i potser, proporcionalment, l’interès és més gran que en altres literatures europees. De tota manera, l’interès dels catalans es nodreix d'una història, d'unes condicions i d'unes circumstàncies ben particulars, potser d'una afinitat especial, que en la primera part del meu estudi tractaré d'aclarir.

És ben sabut que des de temps immemorables hi ha un intercanvi intensiu - comercial i cultural - entre el Mediterrani oriental i les costes que avui pertanyen als Països Catalans. Proves històriques palpables fins avui en són les fundacions gregues com ara Empúries o Roses. Però en realitat no tots els vestigis que hi han deixat els grecs antics a Catalunya son ruïnes. Hi ha una presència molt més concreta, visible i sensible dia a dia, que és deguda a la introducció pels grecs de la vinya, de l'olivera i del xiprer. Aquesta tríade vegetal, en conjunt amb les condicions climàtiques molt semblants i la omnipresència del mar, han deixat una marca tan profunda a la cuina, al paisatge, a les formes de vida popular i tradicional aparentment autòctones, que qualsevol català que faci un viatge a Grècia s'hi trobarà com a casa.

Tot això basta per a convèncer-nos que els catalans en tant que poble mediterrani són "més grecs" que per exemple els alemanys, els anglesos o els francesos del nord o també els castellans, que tenen les seves arrels lluny de les costes mediterrànies. És cert que nosaltres, els alemanys per exemple, tenim en comú, amb tots els europeus, el patrimoni cultural que ens vé de Grècia, però aquest és en el nostre cas principalment de caire filosòfic, mitològic, artístic, literari i científic, és a dir més aviat teòric. A més a més no hem d'oblidar que entre nosaltres l'Hel·lenisme no té res d'autòcton ni de directe i que és una cultura de llibres i de museus, que ens va arribar principalment a través dels humanistes, quan feia més d'un mil·leni que la cultura clàssica grega s'havia esvaït. El filel·lenisme romàntic del segle passat - citem la figura simbòlica del Lord Byron - es va inspirar precisament en aquells valors espirituals antiquíssims, que ja eren més vius a Europa que no pas a Grècia. Per redescobrir-los, alguns (molt pocs al capdavall) partiren en pelegrinatge cap a una Grècia que en realitat havia oblidat tot això.

Caldria, doncs, fer algunes aclaracions respecte al concepte de cultura grega. El que m'interessa investigar no és precisament el reflex de la cultura grega clàssica a les lletres catalanes, tal com es manifesta, per exemple, en autors que, com Maragall, adapten formes i temes de la literatura i la mitologia antigues. Quan parlo de cultura grega, em refereixo principalment al perfil humà de la Grècia moderna, poble europeu del segle XX, contemporani de catalans, italians, francesos i altres. Per la majoria dels grecs d'avui els antics i les antiguitats, i archei ke ta archea, com solen referir-s'hi, no tenen més presència ni una major significació espiritual que per a un alemany; i m'atreviria a dir que menys, si tenim en compte que a Grècia el nombre d'alumnes que arriben a estudiar Plató i Sòfocles deu ser inferior al que a Alemanya, país de ben arrelada tradició humanista. Amb això no vull expressar cap menyspreu envers la cultura dels grecs d'avui ni la dels antics. Al contrari: es tracta de recordar que a la Grècia contemporània hi ha una cultura riquíssima i autèntica, una cultura que compren una literatura, arquitectura, música, religió, gastronomia etc. pròpies, i que és molt diferent de l'anomenada cultura "clàssica" dels antics. Si no hi ha cap dubte que aquesta última ja està plenament explotada i aprofitada per tots els literats d'Occident, l'altra tot just comença a ser percebuda.

Insisteixo potser massa en aquesta diferenciació que pot semblar clara per a tothom. Però insistir-hi és també fer-se portaveu d'un gran nombre de grecs cultes i orgullosos del seu país, que se senten d'alguna manera abusats i mal compresos, perquè els visitants, quan busquen quelcom més que sol i platja, vénen per admirar els vestigis d'un món enderrocat. Aquest malestar està documentat, per exemple, en el testimoni d'un viatger català, Joan Teixidor, que, el 1969, fruit d'un viatge marítim pel Mediterrani Oriental, va publicar en castellà un llibre titulat Viaje a Oriente, on literalment diu:

En muchos países podemos comprobar que el peso de la historia gravita excesivamente sobre su vida actual. Pero en el caso de Grecia este hecho adquiere un relieve desorbitado. En tal forma que llega un momento en que la Grecia actual parece que no exista. [...] Toda la intelectualidad griega actual, y en forma más o menos dramática, ha vivido este problema. Se sabe heredera de un pasado abusivo y reacciona, indefectiblemente, con un orgullo patriótico, corroído por la insatisfacción y la nostalgia.

La consciència del problema, que Teixidor manifesta amb aquestes observacions, no impedeix que el capítol dedicat a Grècia giri gairebé totalment a l'entorn de la poesia i de l'art dels antics.

Hauríem d'explicar quan i perquè es produeix la ruptura amb el món clàssic, que fa que els grecs d'avui ja no s'hi identifiquin de cap manera. Un factor molt important és el cristianisme ortodox íntimament lligat a l'Imperi Bizantí. Quan aquest últim va caure, l'any 1453, ja havia disposat de més d'un miler d'anys per a transformar els Déus de l'Olimp en abominables ídols pagans i per a fer servir els marbres d'innombrables temples en la construcció d'esglésies i monestirs ortodoxos. Després els grecs es van trobar amb prop de quatre segles de dominació turco-musulmana que d'una banda deixa també la seva petjada, però que de l'altra produeix una identificació encara més intensa amb l'església ortodoxa i els seus representants, atès que als temps de la turkokratia van ser ells que van garantir la supervivència de la romiosini, de la "neogrecitat", que òbviament no neix amb els pagans èlines, sinó amb l'Imperi Romà d'Orient, la seu del qual s'havia establert a Bizanci-Constantinople.

Podem resumir, doncs, aquesta introducció, amb l'afirmació que la cultura grega moderna, amb una llengua i una religió ben pròpia que també la diferencien de la resta del Mediterrani catòlic i romànic, va sorgir a l'Edat Mitjana.

I ara voldria tornar als vincles que uneixen els catalans amb Grècia, i precisament amb una Grècia que ha deixat de ser clàssica. Com tots sabem, hi ha una companyia de catalans que viatgen a Grècia, més concretament a Bizanci, molt abans que els romàntics hel·lenitzants. La seva expedició, al principi del segle XIV (1303-1324), va tenir conseqüències més aviat pintoresques que històricament durables, com és ara el casament d'un oficial català (Roger de Flor) amb una princesa bizantina(que es transformarà en matèria i motiu literari), o el fet que la senyera flamegés al damunt de l'Acròpoli d'Atenes durant la resta d'aquell segle. Sort que a Grècia a penes en queda un record: la Venjança Catalana es barreja amb tots els altres malfats que Grècia deu als "francs" de diversa índole. Amb tot això no cal oblidar que les activitats catalanes a l'àmbit de l'actual Grècia no han estat exclusivament bèl·liques. N'hi ha d'altres més pacífiques, símbol dels quals són els Consolats de Mar que funcionaren a molts ports grecs fins ben entrat el segle XV.

Ramon Muntaner

Si a Grècia no en queden vestigis, a Catalunya, i en particular a la literatura catalana, n'hi ha un record ben sòlid. En trobem les primeres elaboracions literàries a la Crònica de Ramon Muntaner. Però aquell que l’estudiï per informar-se de com vivien els grecs d'aquell temps, quedarà decebut. No hi ha gaires passatges que es refereixin a allò que podríem anomenar la cultura grega coetània. Quan no parla de les proeses militars dels Almogàvers, Ramon Muntaner, al màxim, fa prova d'una mena de "turisme sensacionalista", perquè el que fa és visitar i comentar alguns llocs miraculosos segons la tradició cristiana: per exemple la ciutat bíblica d'Efes, on Sant Joan Evangelista hauria pujat al cel i "ix manna d'arena trida de cascun" de nou forats d'una pedra. O un altre record del golf de Rodistó, on

és aital miracle, que tots temps hi trobarets unes tals planures de sang qui son tamanyes com un cobertor, [...] e açò esdevén per la sang dels Innocents que en aquell lloc fo escampada; [...] e açò és vera veritat, que jo de la mia man n'he colleta. (87)

Quan es parla de Ténedos, illa prop de l'antiga Tròia, tampoc no falten les referències a la història de Paris i Helena, "muller del Duc d'Atenes [que] hi venc a romeria ab cent cavallers qui l'acompanyaren."(84) Per poc informativa i comprensiva (etnogràficament parlant) que sigui la Crònica de Muntaner, ja recorre a una "tècnica" àmpliament desenvolupada per tots els viatgers posteriors a Grècia: l'encontre amb aquell món tan ric en història i històries no dóna lloc a l'observació i la descripció d'allò que es veu, sinó que inspira tota mena de divagacions de caràcter més o menys erudit o imaginari.

Tirant lo Blanc

Un altre llibre que certament té importància per a la història de Grècia als Països Catalans és Tirant lo Blanc. És lògic que la imatge de Grècia i dels grecs que se'n desprèn no sigui pas més concreta que a l'obra de Muntaner, en la qual es basa respecte als fets històrics i geogràfics. Tot i així el Tirant com a personatge literari i mig històric s'ha convertit, per als catalans, en el prototip del viatger a Grècia, i els seus amors amb Carmesina, la filla del Emperador bizantí, constitueixen sens dubte un motiu central de la novel·la. El que cal constatar és que precisament una de les millors i majors obres de la literatura catalana - potser la més llegida arreu del món - ha eternitzat aquest tema del viatge a Grècia: una Grècia on els Deus antics ja no són més que reminiscències llunyanes, una Grècia que és més o menys cristiana i que es veu amenaçada pel poble turc veí.

Fem ara un salt, situant-nos al principi del nostre segle, per veure com i en quina mesura aquelles històries i la consciència d'una Grècia real i contemporània, no tan lluny dels Països Catalans, ha arribat fins a nosaltres. Haurem d'ocupar-nos de dues figures importants de la literatura catalana, Carles Riba i Josep Pla, que són com el segon esglaó en el camí cap a una percepció revisada de la cultura grega moderna.

Carles Riba

No hi ha pràcticament cap autor català que s'atreveixi a escriure sobre Grècia sense citar la famosa elegia de Carles Riba:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Són uns versos que en el cas personal de Carles Riba expressen l'enyorança del retorn a una pàtria, pàtria més espiritual que concreta. Corresponen totalment a la lògica del viatger humanístic o "antic", com es classifica ell mateix: el poeta, tot i que amb les seves Elegies de Bierville evoca paratges concrets d'una Grècia que havia visitat personalment uns quinze anys enrera, projecta les seves vivències cap a un ambient "clàssic", un espai utòpic i ucrònic. Tot el que podria fer referència a un escenari real del segle XX ha estat eliminat.

Com si això no fos prou paradoxal, el classicista Riba passa a ser el qui introdueix la literatura neogrega als Països Catalans. No és exagerat interpretar així el descobriment i la traducció al català del poeta alexandrí de llengua grega Konstandinos Kavafis. No hi ha cap llibre català relacionat amb la Grècia moderna que no en faci esment. Però, com observa Alexis E. Solà, un altre traductor i coneixedor de Kavafis, al seu pròleg molt informatiu de la 2ª edició del poemes de Kavafis-Riba,

l'enfrontament amb Kavafis fou dur i difícil per a Riba i àdhuc pot semblar una contradicció. [...] en donà només aquelles mostres [de la seva lírica] que més s'adeien amb la seva formació, amb els seus interessos i amb el seu gust. [...] Bandejà tota la presència de la il·lustre nissage bizantina (la nissaga de la qual deriva la Grècia d'avui, com Kavafis molt bé sabia i recalcava!)

Se'n podria deduir almenys la hipòtesi que tal descobriment de la lírica neogrega fou més aviat contraproduent: En llegir la traducció de Riba, tothom se sentia confirmat en la idea preconcebuda que els temes i les formes de la literatura grega seguien sent els mateixos des d'Homer i que no canviarien mai.

Josep Pla

Ara bé, on millor es manifesta el xoc cultural que Carles Riba va saber eludir mitjançant un artifici antològic, però que en algun moment havia de produir-se, és al tercer volum de Les illes Mediterrànies, dedicat a Grècia i de la ploma de Josep Pla.

En aquest cas, un viatger català, portador d'una sòlida formació clàssica, carregat d'idees ben definides respecte a allò que s'ha de veure a Grècia, lector de Kavafis-Riba, s'enfronta amb la dura realitat de la Grècia i dels grecs del nostre segle.

El llibre en qüestió és el fruit de diversos viatges a Grècia, realitzats entre 1925 i finals dels anys 60, especialment a les illes, les quals   més aviat per raons filosòfiques   exercien una màgica atracció sobre Josep Pla. Ja a la cinquena línia explica el que l'ha mogut a emprendre aquests viatges, empresa més aviat molesta i fatigosa com no deixa de subratllar reiteradament.

He vingut a Grècia per estar uns dies en aquest ambient, respirar l'aire, veure les ruïnes   a Grècia no hi ha més que ruïnes [el subratllat és meu]  , acostar-me a les illes d'aquests mars i del Kretikón Pèlagos, per entendre’ns. (7)

Es nota una fascinació gairebé eròtica per les ruïnes que culmina en parlar de "l'afrodisíac de les ruïnes" (123). El que resulta per a Pla d'aquesta recerca de pedres antigues és tota una sèrie de decepcions que s'expressa en termes com els següents:

A l'illa [Spetsés] no hi ha cap vestigi antic i pràcticament res a veure [...] (27)

Míconos, illa ventejada i agradable, té, en tot cas, ben poca cosa a veure. (33)

No hi ha, en aquestes illes [Santorini], cap vestigi apreciable de l'antiguitat clàssica. (59)

A pesar de la gran presència de Samos en l’hel·lenisme antic, es fa una mica difícil de trobar-hi algun record que valgui la pena. En realitat, hi ha ben poca cosa, per no dir res. (159)

De tota manera, a Skiros hi ha ben poca cosa a veure pel que es refereix a vestigis del món antic. (190)

A Esparta, ben garbellat, no hi ha res. (213) (etc.)

Per a Josep Pla és inimaginable que pugui haver altres raons que no siguin arqueològiques per anar, per exemple, a l'illa de Creta - món d'una natura i cultura autòctones fascinants i molt riques que bé val un viatge, podent prescindir perfectament de la dubtosa semi-restauració de Knossòs. Els criteris de Pla són clars i són els de sempre. El que cal veure són les ruïnes. Sempre que ha d'enfrontar-se amb les manifestacions naturals de la cultura grega actual - que com hem dit té les seves arrels a l'Edat Mitjana i en el cristianisme ortodox - el nostre viatger sembla esbalaït i, amb un cert heroisme, les tolera com una mena de molèstia inevitable. Esmento un paràgraf que reflecteix la indisposició que li causen els freqüents encontres amb sacerdots ortodoxos:

Però aquests homes, els quals cal tenir sempre presents perquè fa tants de segles que governen aquest país, són, per al viatger occidental, una mica deceptius. El viatger occidental ve a Grècia per veure i admirar les prodigioses obres del món antic - obres d'art o records humans - i es troba amb aquestes persones de les barbes i de la fluència capil·lar, de tracte tan dolç i agradable, però que són no solament indiferents, sinó absolutament contraris al que hom desitjaria, amb tant d’interès, de conèixer i d'estimar. (44s.)

Trobo realment remarcable la postura que els popes adopten al davant del viatger català, perquè és perfectament coherent:

Tenen una tal seguretat en el que diuen que no hi ha cap occidental que no s'hagi sentit, davant d'ells, com un home absolutament ridícul. [...] M'hi sento perquè veig que, occidental però totalment ignorant, em miren com si fos un refinat. Aquesta paraula em fa un fàstic total; però, encara que sigui certíssima, tota discussió seria impossible. Ells estan en el fi de la balança de la vida, i els occidentals interessats en el classicisme són uns refinats. [...] aquests papàs estan convençuts que el poble de la història més oposat al classicisme, després de la seva conversió al cristianisme, és el poble grec. (45s.)

El malentès cristal·litza precisament en aquesta veritat indubtable que - com molts precursors i contemporanis seus - Josep Pla es nega a reconèixer. S'aferra a una mena d'encegament que fa que tot el que no sigui clàssic (el paisatge amb la mar, el cel i els xiprers sí que ho és) li produeixi fàstic. Es un malestar, potser degut a una íntima frustració, que el porta a menysprear repetidament el menjar i el beure dels grecs, així com altres aspectes de la seva cultura "material". El passatge que citaré a continuació expressa clarament que la cuina turco-grega (que és l'actual) pot esdevenir un enemic mortal de la bellesa i puresa clàssiques:

A Grècia hi ha, encara, molta influència de la dominació turca i els agraden molt les coses fetes a l'ast i amb molt de greix. Em puc imaginar perfectament l'olor que feia Atenes en els segles d'aquella dominació: una olor de greix animal fumós i persistent que devia enterbolir la visió del Partenó.. (12)

En certes ocasions, el nostre viatger parla llargament de "tavernes infectes" (57), de "l'ouzo infecte", i lamenta que el vi tingui "un gust quimico-farmacèutic, pel meu gust repel·lent" (65). El pitjor és el cafè que com més aviat possible, a tota Grècia hauria de substituir-se per l'espresso italià. Als grecs no els estalvia consells del tipus: "A Grècia, el cafè hauria de ser més eficaç, esperitat i aeri."(66) Amb les dones no és molt més tolerant: Reconeix que n'hi ha d'acceptables, sempre que tinguin una semblança amb les "del nostre país" [Catalunya]. Però: "De vegades tenen una coqueteria primitiva i del gènere que podríem anomenar bèstia. Fan sovint perdre immenses quantitats de temps." (41) De l'arquitectura tradicional de Santorini en diu que és "d'una blancor encegadora i, pel meu gust, d'una monotonia - a pesar dels entrants i sortints del carrer principal - excessiva." (57) L'excessivitat és el defecte anticlàssic per antonomàsia que motiva moltes de les seves crítiques.

Un problema aparentment insuperable per a Pla i tots els viatgers hel·lenitzants és la llengua neogrega. Son gairebé inexistents els casos de transcripció i interpretació correcta de paraules o noms neogrecs (amb l'excepció d'un filòleg com Riba, és clar). Per a Pla sembla que no val la pena esforçar-s'hi, ja que, a més de "prou difícil", és "una vastíssima corrupció dels dialectes clàssics" (209). En matèria lingüística la ignorància i el desinterès de l'escriptor es poden qualificar de complets.

Una cosa que no ha de sorprendre és que l'opinió de Pla sobre els catalans a Grècia no és gaire favorable i que les mencions en són escasses i més aviat reticents. Reconeix que "També hi anà gent d'aquest país, que, a la llarga, potser foren els més violents" (215). Es molt lògic el seu judici tan prosaic, perquè els catalans, com a invasors medievals, pertanyen a les forces adverses que ajudaren a destruir el món antic, a "les coses bizantines, el salvatgisme medieval" (49).

Per a no ser injust amb Josep Pla, que no deixa de ser un viatger modèlic, cal dir que als seus escrits germina una consciència de mediterraneïtat que els seus successors aniran accentuant. Es manifesta, per exemple, en sentir-se "a casa", sobretot en contemplar els paisatges marítims, de vegades tan semblants a la Costa Brava (40). Tampoc no li escapa l'afinitat de certs costums com fer "la mañana" ni la ja esmentada semblança dels tipus femenins (41). Hi ha molts punts de comparació, i per a Pla és "com si em trobés en el meu país de quaranta anys enrera." (141)

Ja hem dit que l'autèntica cultura grega moderna li sembla de vegades repel·lent, o almenys "insignificant". Tanmateix, la literatura en constitueix una excepció, i a més de citar Kavafis, divaga llargament sobre Nikos Kazantzakis, que li sembla vàlid, en la mesura que és un "escriptor mediterrani":

La seva obra estrictament mediterrània, que és la bona, és plena de tipus existents i reals, hiperbòlics, aguts, ensonyats i infatigables, famolencs i petulants [...]   tipus que era possible trobar en l'àrea del Mediterrani cristià fa més de mig segle. (67)

Terenci Moix

Passem ara a un altre autor que d'alguna mena continua la línia de Josep Pla, encara que d'una forma molt més excèntrica. Voldria dir algunes paraules sobre una novel·la de Terenci Moix amb el títol Sadístic, esperpèntic i àdhuc metafísic, publicada el 1976. Tot i ser una obra de ficció, de construcció confusa i, per cert, de lectura molesta, la problemàtica que s'hi manifesta és semblant a la que acabem de comentar. Si es pot parlar d'una trama, aquesta consisteix en el viatge a Grècia d'un jove català, estudiant d'art a Florència. En Joan Manuel, típic heroi moixià, és caracteritzat pel seu narcisisme, la incapacitat de relacionar-se emocionalment amb altri i de viure la realitat present i actual. Viu d'onanisme i de somnis, a més de tenir una mòrbida propensió per tot el que siguin ruïnes, les quals apareixen com a símbols de la mort. Al seu viatge l'acompanya un antagonista - humanament més positiu - el venecià Canalazzo, homosexual que estima a Joan Manuel. Les "vacances gregues", que els duen pels clàssics "llocs comuns" Olímpia, Delfos i Creta, són un alliberament per a Canalazzo, perquè l'atmosfera pagana i clàssica que segons la perspectiva del llibre segueix regnant a Grècia li permet acceptar la seva homosexualitat com a conseqüència d'un "erotisme sa, lliure, completament pagà". Una escena clau en aquest procés d'acceptació de la seva pròpia persona és una escena de balls populars a un club nocturn de Delfos; es tracta precisament d'un sirtaki ballat per una colla de joves dins un ambient que no podria ser més turístic, però que segons la fatalitat del relat es converteix en un símbol de la vitalitat de la Grècia "real i autèntica". A l’antiheroi Joan Manuel, en canvi, ni a Creta no se li obren "els viaranys que exigien un salt ferotge entre el somni i la realitat, entre el Joan Manuel empresonat dins del propi cos i el cos lliure i obert de Canalazzo, el cretenc." (186)

Així, una vegada més, la imatge de Grècia és el tòpic de sempre, una mica més monstruós, una mica més esperpèntic. És veritat que hi ha un element nou, que és la consideració del patrimoni venecià que té una certa presència a Creta. Però la seva introducció és més aviat deguda a la concepció al·legòrica de la narració. La no-percepció d'allò que és Creta - i ben entès arran d'un viatge de turisme cultural - és d'allò més sorprenent quan s'hi mencionen uns quants detalls que són insignificants en si mateixos, però que demostren clarament que l'autor coneix Creta, que hi ha estat: per exemple unes referències molt concretes respecte a l'itinerari dels autocars de línia al nord de Creta i altres mitjans de comunicació (125). Sembla com si hi hagués un vidre - un vidre d'autocar per exemple - que la mirada no pogués travessar, malgrat les afirmacions retòriques d'haver penetrat fins al cor d'una altra Grècia, afirmacions que no tenen altre efecte que fer més escandalosa la inautenticitat de la novel·la:

Passaven a l'altra banda dels mites, a la Grècia aspriva que s'arrauleix sota els aspectes clàssics. [...] Sortosament, no queien en el pintoresquisme falsificat d'una postaleta. Tot el contrari. (163)

En aquest cas es pretén rompre la barrera humanístico-historicista que impedia la percepció de la Grècia real, però és una pretensió que no va més enllà de la teoria.

En realitat sembla que les lectures són més poderosos que la realitat d'aquell país. Al costat dels autors clàssics, hi trobem citats els hel·lenitzants de sempre, Goethe, Byron, Durrell i Robert Graves com a autoritat en qüestions de mitologia. L'autor amb més presència a la història d'en Joan Manuel és Josep Pla. Terenci Moix el cita repetidament, i encara on no el cita se'n deixa influenciar més que per les coses que s'hi poden veure amb els ulls ben oberts: la mateixa decepció a l'arribada a Creta, perquè la realitat no correspon als mites i a les imatges prefabricades, o amb paraules de Joan Manuel: "Els mites que esperava trobar, no hi eren. Només quedava destrucció. Esperava retrobar una Ariadna polida i ben cofada, com a les estàtues de l'Hel·lenisme, un Teseu fornit" (127). Ens trobem amb la mateixa tendència a ser criticaire, la mateixa, però molt més explícita atracció eròtica que exerceixen les ruïnes.

Un detall més interessant i original és que la recerca malaltissa d'en Joan Manuel, la recerca d'un passat poblat de ruïnes, es relacioni explícitament amb la seva condició de ser català. La idea és el fil conductor de tota la novel·la i s'enuncia des de la primera línia: "L'heroi ideal d'una narrativa catalana que es preï [sic] de sincera no podrà prescindir de les ruïnes. [...] La Història no li serà mai un present, sinó un pretèrit destarotat." (19) També s'estableix un paral·lelisme amb Tirant, "el de l'erotisme segur" (20). Joan Manuel, qui "enyorarà els velams que impulsaren la nau de Tirant cap a l'Orient" (20) en seria l'epígon condemnat al fracàs.

Joan Perucho

Un altre autor de qui cal ocupar-nos és Joan Perucho, que el 1984 va publicar - després d'altres obres relacionades amb l'àrea que ens interessa - un llibre molt graciós titulat Els laberints de Bizanci. Un viatge amb espectres. És un llibre de viatge ple d'una erudició "insondable" en el sentit que dóna la impressió de ser un inventari de tots els llibres i personatges d'origen peninsular (en la gran majoria són catalans) que tinguin alguna relació amb el món bizantí. Òbviament tota la història catalana a l'Orient hi és present, sent-ne l'inici l'aventura dels Almogàvers. L'itinerari de Perucho té el seu punt de partida en aquella regió que és l'escenari de les activitats bizantines de Roger de Flor, a les rodalies de Constantinople/Istanbul.

Però el món bizantí - cal aclarir-ho - té unes dimensions molt dilatades: abarca tot el període des de la fundació de Bizanci al segle IV fins a la nostra època, i un espai geogràfic que té Grècia com a centre, però que inclou totes les dependències de l'Imperi, des d’Àsia Menor a Rússia i des d'Armènia fins al Caire. He dit que les coneixences que atresoren aquests laberints són insondables, també perquè moltes vegades el lector més culte seria incapaç de dir quán es compleix el pas de l'erudició a la ficció, i s'inclina a sospitar que Borges no ha estat absent de la concepció d'aquesta obra. I que les seves pàgines són plenes de fantasia i imaginació, no n'hi ha cap dubte: El viatge, més valdria dir els passeigs per llocs com Izmir, Istambul, Atenes, Alexandria, sovint són un pretext per deixar córrer la imaginació, que de sobte fa sorgir i parlar personatges històrics. Així és que surten el Lord Byron o Lawrence Durrell per exemple, però sobretot els fantasmals "comissionats secrets", funcionaris espanyols de finals del segle passat que haurien deixat les seves petjades per tot arreu de l'àmbit greco-bizantí. L'eminent poder d'inspiració d'unes terres impregnades d'històries, la seva capacitat d'estimular la fantasia, és, per cert, una força a la qual sucumbeixen gairebé tots els qui escriuen a Grècia i sobre Grècia.

Els laberints és un llibre de viatges que, com els anteriors (que naturalment hi són presents), també s'alimenta de lectures. Probablement els esments i al·lusions prevalen sobre la observació directa de la gent i de la vida. Però contràriament a Carles Riba, a Josep Pla o l'heroi moixià, el viatger Perucho no va a Grècia a la recerca d'un món i un temps perduts. Les imatges preconcebudes no regeixen la seva percepció, ni tan sols la desfiguren mínimament. Al contrari. Hom té la impressió que les divagacions s'insinuen de forma espontània i lúdica. Cito només un exemple característic on s'uneix l'al·lusió literària amb la cabal captació del genius loci, sense recórrer al tòpic classicista:

Alexandria era - i és - una ciutat cosmopolita, travessada per ombres del passat, a vegades no gaire llunyanes, per cert, ja que pel que fa a mi, puc donar testimoni de les veus, sentides nebulosament, pels parcs i jardins, d'estranys efebus addictes a Konstandinos Kavafis.

Un altre avenç respecte als seus precursors (que en el fons ja no és necessari esmentar) rau en el redescobriment definitiu del món bizantí que lògicament ha de ser el punt de partida d'una aproximació genuïnament catalana a Grècia. Paral·lelament s'obre a una valoració molt positiva i personal del cristianisme ortodox, totalment oposada a la de Josep Pla. Els déus antics han deixat de ser un obstacle per reconèixer la realitat d'una cultura viva.

Maria Àngels Anglada

Com a "última estació" dins d'aquesta aproximació a la Grècia de la nostra època, voldria dedicar unes observacions a una autora i un autor de llengua catalana realment actuals, Maria Àngels Anglada, professora de grec antic, (*1930) i el valencià Josep Piera (*1947). En ells, la Grècia d'avui arriba a la categoria d'un leitmotiv tractat amb passió i serietat, i ambdós mereixerien un estudi a part. Ens limitem, però, a fer unes consideracions sumàries i abreujades que seran completades en una altra ocasió.

Maria Àngels Anglada desenvolupa el tema grec especialment en dues novel·les curtes, l'una amb el títol També a tu Cleanorides, i que ve inclosa al recull No em dic Laura, publicat el 1981; l'altra és Artemísia de 1989. Les dues històries tenen en comú que són històries d'amor catalano-gregues, i en aquest sentit reprodueixen l'esquema del Tirant. A la primera és la jove arqueòloga catalana Cecília, que treballa a Atenes i s'enamora de Cleanorides, estudiant i fill d'un llibrer. A l'altra es tracta d'un violinista català que ve a passar una temporada a Lesbos i s'hi enamora d'Electra, jove atenenca que està preparant la seva tesi sobre el novel·lista mitilinenc Stratis Mirivilis. Ambdues narracions, tot i ser ficcions, formalment s'assemblen a les altres obres que venim considerant, perquè són els records de viatgers catalans a Grècia i pertanyen més o menys estrictament al gènere del dietari.

Fixem-nos un moment en la història de Cecília que és la més complexa de les dues i que reflecteix una visió més completa de Grècia, tal com és concebuda per l'autora. Paral·lelament a la història de l'arqueòloga que es desenrotlla a l'Atenes de l'any 1973, s'hi narra un altra que tracta dels amors i el matrimoni d'una noia catalana del segle XV: és la filla del cònsol de mar a Càndia, que es casa amb un mercader veneciano-cretenc. Aquest, per la seva part, és un avantpassat del llibrer, la família del qual conserva l'antic diari del cretenc, ple d'apunts sobre la vida familiar, social i econòmica d'aquella remota parella. Al llarg de les excavacions que Cecília realitza al Ceràmic d'Atenes   tercer nivell històric que també és d'una certa importància en l'acció de la novel·la  , ella va desxifrant i traduint el diari que acaba per apropar-la de les seves pròpies arrels històriques.

Queda clar que Maria Àngels Anglada es proposa de donar un panorama que abarqui tots els factors històrico-culturals que han vingut formant la Grècia d'avui, és a dir l'antiguitat clàssica, l'Edat Mitjana bizantina i ortodoxa, però també veneciana i catalana, aportacions que conflueixen en l'època actual. Alguna cosa que la narradora mateixa subratlla i que correspon perfectament a allò que hem pogut observar en Joan Perucho, és el retrobament del període bizantí, i ben entès, per una professional de les antiguitats clàssiques:

Estranyament, però aquesta vegada m'han interessat tant com les velles deesses [de Delfos] les imatges del monestir bizantí d'Hosios Lukàs, els ulls d'ametlla, els ovals allargats i quiets d'aquells rostres que conmovien, segles abans, Sibil·la i Vassilis [els avantpassats del llibrer]. (48)

Un altre aspecte, encara més inèdit, és que, malgrat l’atmosfera eminentment culta en que es mouen els personatges de Maria Àngels Anglada, la dura i trivial actualitat política de la Grècia dels coronels hi és més present que en cap altre dels nostres autors i que el compromís de la narradora es fa palès des de la primera pàgina. Pensem, per comparar, en la lacònica i gairebé cínica observació de Josep Pla, quan el seu vaixell creua les aigües de Leros, on el govern dictatorial havia establert els seus camps de concentració. Heus aquí l'únic comentari del viatger classicista, l'únic a tot el llibre, per cert, que fa esment de les circumstàncies polítiques d'aquella època:

A Iassos han estat aprofitats els camps que hi construïren els alemanys; a Leros, els que hi construïren els italians. Aquests indrets són en l'actualitat d'un accés bastant difícil a causa d'aquestes concentracions, com és natural.

La història de Cecília i Cleanorides s'esdevé precisament al final de l'anomenada eptaetía, dictadura feixista de Papadòpulos. A més de constituir un vincle amb la realitat política de l'Espanya d'aquells anys, l'activitat política de Cleanorides és decisiu per al trist desenllaç d'aquell amor greco-català: el jove mor assassinat per la policia, a conseqüència de la seva participació als esdeveniments del Politècnic d'Atenes, fets que contribuïren, un any més tard, a la caiguda del règim.

Per avaluar, doncs, l'aportació de Maria Àngels Anglada, es pot dir que malgrat el caràcter ficcions i àdhuc poètic de les seves obres i el caràcter harmonitzador i una mica construït de l'argument, la seva perspectiva constitueix un pas endavant. Un autor d'uns llibres de viatge igualment poètics, però que porten considerablement més d'informació i reflexió sobre la Grècia actual, sense abandonar la perspectiva mediterrània i catalana, és Josep Piera.

Josep Piera

Les seves obres que interessen aquí són El cingle verd i Estiu grec, publicats el 1982 i el 1985 respectivament, arran de dos viatges a Grècia, entre els quals es va intercalar un tercer a Creta, que segons el meu coneixement no està documentat literàriament.

No em vull aturar a analitzar en detall elements recurrents amb els quals ja estem familiaritzats pels llibres que ja hem vist, com l'enllaçament amb la història catalana; la recerca d'un passat històric que els han robat als pobles de parla catalana; la presència modèlica de Josep Pla, Carles Riba i Konstandinos Kavafis; Grècia com a terreny ideal per a la inspiració poètica; la referència a Tirant lo Blanc com a precursor arquetípic d'un viatger valencià a Grècia. Els itineraris i llocs triats per Piera són en gran part idèntics amb els proposats per Pla, i no hi ha dubte que l'ha adoptat com a guia. A més de visitar les mateixes illes i ruïnes, també la manera com s'hi enfronta (l'ocasional displicència criticaire per exemple) el legitima com a fidel deixeble de l'empordanès, almenys al principi del viatge. Però sobretot El cingle verd és un llibre d'iniciació, i Piera demostra que és capaç d'aprendre, que sap anar més enllà del tòpic.

Tot i que l'estructura de dietari de viatge viscut i autèntic hi és més obvi que a les altres obres, l'itinerari (més aviat del discurs que de la història) s'imbueix d'un simbolisme significatiu. El punt de partida és la Safor natal; en un segon pas es dirigeix cap a Mallorca; després passa a Itàlia, des d'on fa el salt definitiu a Grècia. Un destí ple de mitologia i encant és naturalment l'illa d'Itaca, la visita de la qual el viatger ajorna voluntàriament per a una altra ocasió.

Un concepte que es desprèn nítidament de l'obra de Piera i que ja s'ensuma al seu itinerari, és una ferma consciència de Mediterraneïtat - és a dir que els Països Catalans pertanyen, més que al no menys mític "Occident" tan esmentat per Pla, a un espai cultural marí que té un important centre d'irradiació al Mediterrani Oriental. Aquesta revelació - viscuda i vista, i no teòrica - que es va afermant al curs dels viatges i les observacions, ve a ser l'aportació més important de Piera. La base en son les innombrables comparacions del tipus següent:

Tot aquest paisatge és ancestralment nostre i hom s'hi troba a casa. (Piera 1982, 150)

Les plantes del nostre jardí també creixen en aquestes contrades (Piera 1982, 153).

[...] tomates farcides d'arròs, un menjar de migdia, elemental però magnífic. prou semblant als pebrots farcits de la Safor. (Piera 1982, 169)

Aviat ens abraçarem a la Drova [paisatge valencià], l'altre petita Grècia que compartim als hiverns. (Piera 1985, 180)

Ios sembla l'Eivissa dels anys 80. (Piera 1985, 120)

El paisatge [de Samos] s'ompli de màgia casolana: pujols ressecs pel vent i per l'estiu; oliveres, ametlers, garrofers i figueres a les barrancades; [...] (Piera 1985, 125)

I igual em trasllade en una alqueria de la Ribera valenciana que al terrat d'una casa a Tunísia, en una possessió fora vila de Mallorca que vora un mas verd de l'Empordà. I viatge pels temps casolans i pels espais mediterranis [...] (Piera 1985, 123) Etc.

De vegades el cingle verd s'entreveu a la Drova valenciana, d'altres a Deià, a Mallorca, d'altres a la mítica Delfos. Mallorca, junt amb la figura de Robert Graves, és, per cert un altre punt de referència (Piera 1985, 62).

No falten els casos on Piera empra el terme mediterrani com a gentilici que aplica a si mateix i els seus amics valencians (Piera 1982, 214s.). El ser valencià està íntimament lligat a la consciència de ser mediterrani. En una nota feta a Patmos diu:

El ser col·lectiu, en aquests instants de soledat reflexiva, se'm fa present, m'acompanya en íntim diàleg. Reconèixer-se com a valencià, hereu de transmissió d'una cultura catalana vivament instal·lada com una més d'aquest mar! (Piera 1985, 41)

Per a Josep Piera és clar que la visió de Grècia que té un valencià ha de ser diferent de la d'un "germànic" com Henry Miller: "Li contaré com sent aquest país [Grècia ] un europeu de poble, un fill d'aquesta mar, a ell, americà salvatge, sincer i apassionat. (Piera 1985, 164)

Sembla que aquesta consciència de mediterraneïtat, que al moment de néixer ja és nostàlgica, no ha pogut cristal·litzar-se abans. La raó una mica paradoxal n'és que la generació de Josep Piera - diria també: la nostra - és testimoni de la definitiva desaparició del patrimoni cultural que garantia la unitat d'aquell espai humà. L'autor se n’adona en meditar sobre les formes de vida tradicionals encara vives a certs pobles de Grècia:

Com som d'antics, la gent de la meua edat! De vegades ho pense: aquells que vam nàixer més o menys a mitjan segle XX tenim el privilegi de ser antics i moderns als mateix temps. Si hem conegut el món rural, un món quasi idèntic fa trenta anys com fa molts segles, ens hem criat entre el ciment, l'acer i l'electrònica. Amb un peu al passat arqueològic i un altre al futur sideral, ens traslladem per l'espai i pel temps amb màquines que altres somniaren, conscients de ser els darrers fills d'una civilització i les inicials criatures d'una altra. (Piera 1985, 29)

La funció que s'hi atribueix a la cultura tradicional grega dins d'aquest "canvi de paradigmes" és en certa mesura la d'una "reserva cultural", o un "model de respecte al patrimoni urbà aportat per la història" (Piera 1985, 57). A Grècia s'hi ha conservat l'un o altre "costum que a casa nostra sembla perdre's", "com tants altres costums que els valencians malbaraten per no res" (Piera 1985, 32).

També hi ha el perill de la idealització, però el que importa és que neix una consciència d'amenaça que pot conduir a una sensibilització per la catàstrofe cultural que és el turisme - tant als Països Catalans com a Grècia. A la vista de l'arquitectura de les Cíclades, per molt turístiques que siguin, és ben palès que als Països Catalans sovint ja és massa tard per conservar res:

Si comparem l'aspecte d'aquests pobles, ara i abans, amb el d'alguns llocs de la nostra costa (pense en Benidorm, Cullera, Benicàssim, Sitges, Roses), la transformació-destrucció que ha patit el nostre litoral no té ni punt de comparança. (Piera 1985, 122)

Tot i que les pàgines de Josep Piera no són exemptes de valoracions ingènues i àdhuc errònies d'allò que veu i sobretot d'allò que escolta a Grècia, ell és, entre els autors analitzats, el que més s'interessa per la realitat quotidiana del país, per tots els aspectes de la seva cultura d'avui. I també sembla ser el més documentat, cosa que es manifesta en una infinitat d'al·lusions a realment tots els "clàssics" de la literatura neogrega, una sèrie de noms que va molt més enllà de Kavafis i Kazantzakis.

El concepte de literatura i cultura que té Josep Piera ha deixat de ser parnassià. Ho prova el seu entusiasme pels principals compositors i intèrprets de la música popular grega, com Theodorakis, Chatzidakis i Maria Faranduri, tots de molta significació i vitalitat a la cultura viscuda i real d'aquell país. No hem d'oblidar que són també els cantants dels Països Catalans, especialment Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i el grup valencià Al Tall que han integrat als seus respectius repertoris músiques i textos d'autoria o d'inspiració gregues. L'exemple més popular i també simbòlic de tot el que acabem de dir, obra musical a la qual Josep Piera es refereix explícitament, és el Viatge a Itaca, una adaptació més o menys lliure de la traducció ribiana d'una poesia de Konstandinos Kavafis.

I ja hem arribat al final   un final provisional, és clar   del nostre recorregut a través dels llibres dels viatgers catalans del Mediterrani. Al moment d'intentar de fer un resum de l'evolució que hem pogut seguir, s'apunten els perfils d'una aproximació dinàmica a les realitats humanes de Grècia. Els escriptors que hi van amb la mirada atenta, explorant-ne el passat i el present, el revelen com a un país germà i ens inviten a reflexionar sobre què serà la Mediterrània del futur.


 






Zusammenfassung auf deutsch

Seit fast 700 Jahren reisen Katalanen nach Griechenland, und seit Ramon Muntaners Chronik und Tirant lo Blanc ist der Kontakt mit dem byzantinisch geprägten östlichen Mittelmeerraum Gegenstand der katalanischen Literatur. Carles Riba hat Gedichte über griechische Landschaften geschrieben und dem neugriechischen Dichter Konstandinos Kavafis in den katalanischen Ländern zu einem erstaunlichen Bekanntheitsgrad verholfen, und Josep Plas Buch Les illes gregues ist weiterhin ein vielgelesener Klassiker der Reiseliteratur, der andere Autoren zum Reisen und Schreiben inspiriert hat. Dennoch ist es bis vor kurzem zu keiner wirklichen Begegnung und Auseinandersetzung mit der neugriechischen Kultur gekommen. Das Griechenland-Bild der Katalanen wird weitgehend bestimmt von klassizistisch-humanistischen Gemeinplätzen: die zeitgenössische griechische Kultur ist, wenn überhaupt, nur mit Widerwillen zur Kenntnis genommen worden. Erst seit den achtziger Jahren zeichnet sich in den Werken von Maria Àngels Anglada und Josep Piera ein neuer, authentischerer Zugang ab. Die vielfältigen historisch-politischen, kulturellen und geographischen Gemeinsamkeiten und Beziehungen zwischen den beiden Ländern am Mittelmeer werden deutlicher wahrgenommen, und zugleich wächst das Bewusstsein für gemeinsame Probleme wie Tourismus, Umweltzerstörung und den Verlust der traditionellen Kultur.